Salvador Sostres

Avui Salvador Sostres s’acomiada de l’Avui, el diari des d’on va assolir la fama.

Recordo que el vaig començar a llegir perquè a casa, ves per on, compràvem l’Avui cada dia. Un dia vaig creuar-me amb la seva secció (excel•lentment titulada ‘Llir entre cards’, ja que quedava amagada entre les pàgines cutres del diari — aquelles que acumulen tota la informació de cine, exposicions, etc.) i em va sobtar el llenguatge políticament incorrecte que emprava. El millor del Sostres, per a mi, és que, per molt que es confessi reaccionari, també és un transgressor.

Però suposo que el més difícil de ser transgressor és no deixar de ser-ho. Passat el primer impacte, el teu discurs possiblement acabi cansant. En el seu article de comiat a l’Avui , el Sostres explica perquè el director del diari ha decidit acabar amb la seva secció:

Aquesta és la meva darrera columna a l’AVUI, no pas per voluntat pròpia sinó perquè el director Carles Flo ha decidit acabar amb ella. Diu que és repetitiva i que representa un llast pel diari; que ja no aporta resi que en canvi perjudica el bon nom de la casa.
Em sembla un argument inapel•lable. És cert que el Sostres tenia un discurs repetitiu i que el desgast de mantenir un articulista que carrega contra tot ha de ser difícil de gestionar, i més si ets un diari sense gaire poder, com és el cas de l’Avui. De fet, m’ha sorprès que hagi aguantat tant de temps.Quan va inaugurar el seu blog, fa uns tres anys, ja temia que li tanquéssin la columna.

Els tres temes principals que ha tocat el Sostres durant la seva trajectòria a l’Avui han estat el sexe, la política i la seva pròpia vida (sentiments, família, vida de luxe, etc). En cap d’ells ja no deia res de nou.

Dit això, per a mi avui plega un dels millors articulistes que tenim a Catalunya. Una persona que, independentment de si hi estaves d’acord o no, es feia llegir. Quina diferència —per posar un cas— amb la majoria dels articles d’opinió de La Vanguardia, insofribles per previsibles. El Sostres sacseja, cosa que jo agraeixo en un articulista. De vegades es passava de frenada, però és que jugar amb foc té aquests perills. Al Sostres sempre l’he vist com a un nen gran. I un nen no sempre sap reconèixer quan fa gràcia o quan s’ha passat de la ratlla.

Per a la història quedaran articles memorables. Els que ara em venen a la memòria són dos: La setrillera i Kelly o Lorraine. Els penjo a continuació

La setrillera (2 agost 2005)
Els meus estius fèrtils sempre han tingut nom de noia. Vaig cometre l'error d'estudiar periodisme a Bellaterra, una de les pèrdues de temps més terribles de la meva vida. Mai més no he tornat a trobar-me tants incapaços per metre quadrat, quin desastre. Però entre els exàmens finals i la sensació de no haver après res d'important hi vaig conèixer la Laura. Era de Terrassa i d'Iniciativa, però li encantava sopar a Via Veneto, com sol passar. Una de les primeres nits de ser nòvios es va quedar a dormir a casa, teníem 19 anys. Jo encara vivia amb ma mare i el seu segon marit. Tant la Laura com jo ens trobàvem en l'edat que els cossos tenen l'únic desig de gastar-se, i esclar, no vam parar de follar fins que va fer-se clar. Ara em fa gràcia recordar aquella pruïja, ara que ja n'he fet 30 i visc plenament instal•lat en la meva fase postsexual. I bé no està bé que ho digui jo, però la insistència fou tanta que se'ns van acabar els condons. I quan després de dormir una estona ens vam despertar, ja no teníem funda per l'estri d'estimar. De la manera més natural vaig baixar a les profunditats del seu amor, per menjar-me-les. Ella havia estat sortint un parell d'anys amb un macarra, un d'aquests que les noies sempre acaben estimant precisament perquè les maltracten. Mira si era així que el simple fet que li badés boca ho va trobar d'una generositat sensacional, i fou aleshores que es va girar i es va posar de quatre grapes per oferir-me el seu tresor més estret. Com que no hi cabíem, vaig anar a la cuina on ja hi havia la majordoma Montse, de Sabadell, i vaig agafar la setrillera sense que ella entengués res. Poc abans de l'hora de dinar la Laura va anar-se'n per estalviar-se les presentacions amb els pares. Vaig dutxar-me i vaig vestir-me, i vaig arribar a taula tan arran de l'hora de dinar que jo mateix vaig dur-hi la setrillera. La burgesia catalana és l'espai moral que va encledar aquesta setrillera, oli en un llum, principi i final, entre la meva primera experiència de sexe anal i el segon marit de ma mare amanint-se el rap.
Kelly o Lorraine (9 octubre 2006)
[Que perfectament es podria haver titulat ‘Angelina Jolie o Jennifer Aniston’]

La nit de Nadal sopem amb els Gendrau a Flo. A la taula del costat hi ha una radiant família americana i ens dediquem a observar-la i a especular. De seguida em sento atret per la figura de la mare, assídua dels còctels de l'alta burgesia d'una ciutat posem com Boston o Chicago. Senyora d'un sol traç, vestit jaqueta verd Armani, manta Catherine Memmi a la butaca de llegir. Al pare ningú no li fa cas però nosaltres l'intuïm bondadós, amable. El noi és la presència més simple de la taula. 20 anys o potser 21, universitat arregladeta però sense exagerar. Es diu un nom qualsevol, estudia una carrera qualsevol i fa un esport que aquí pot semblar exòtic però que allà el practica qualsevol idiota: lluita grecoromana, posem per cas. És bonic però d'una bellesa sense plecs, sense ànima, vulgar. Després hi ha la Kelly: i perdona que t'ho digui, Kelly, però ets un pendó. No ens estalvia mirades que ni són innocents ni volen semblar-ho, fuma, tallat de cabell de perruqueria de Sants, pearcing al llavi, du un escot que si Jesús l'hagués vist hauria mort tot just nat. A la seva germana li sobra carn pertot però té una cara angelical: Lorraine, jersei de coll alt blanc. Pren te i me la imagino fent el petó de bona nit als fills que tindrem, organitzant caps de setmana d'esquí a Aspen, barbacoes amb els veïns, festes socials. Aquesta cara de suavitat i de gràcia, la seva veu com una campana. La gran decisió que tot home ha de prendre és si Kelly o Lorraine. El desig o la intendència. El rebost o la rebotiga de pornoshop. La línia és molt fràgil. Lorraine té una cara angelical, però un cul com un pollastre i casar-te amb vaca burra t'acaba deprimint per molt que t'endreci la vida; tal com et torna boig deixar-te dur per les metàfores de la princesa desbocada. Tria. Tria si vols acabar anant de putes o al psiquiatre. Tria si et vols acabar morint d'angoixa o de fàstic.

7 comentaris:

Shackleton ha dit...

Molt gran l'amic Sostres. Quedaria pr incluir l'article que explicava les seves sensacions quan va liar-se amb la Carme Chacón.

Bigmouth ha dit...

L'article de la Chacón no el va publicar al diari, sinó al blog. I de fet, després el va esborrar del blog. Però si algú el vol llegir, és aquí:

http://www.racocatala.cat/forums/fil/68002/salvador-sostres-presumeix-dhaver-enculat-carme-chacon

Anònim ha dit...

Guau!! Siempre me habías hablado de este hombre, pero nunca le había leído. Un gran descubrimiento. Es como si Bukowski escribiera una columna diaria.
j.

Anònim ha dit...

gran dels grans... sempre pensare amb ell quan a la amanida li falti oli. Pantumata

Gus ha dit...

El de la Chacón té molt de suc!
Si el trobeu, no us el perdeu.

Susie Q ha dit...

Unas grandes perlas estos dos artículos

Anònim ha dit...

Envejo la teva capacitat per publicar article meravellós - simplement volia dir que m'agrada això!