Pujada d’impostos: ¿sí o no?

Zapatero va molt perdut en aquesta crisi, d’això no crec que hi hagi gaires dubtes, i la decisió d’apujar els impostos em va semblar —inicialment— la prova més evident de la seva desorientació. Pagar més impostos en un moment en què la gent té menys diners sembla totalment fora de lloc. I més si es tracta dels impostos que graven el consum (com l’IVA).

Però, per sota del soroll, ja he sentit un parell de veus sensates que defensen la pujada d’impostos: la del director general d’ESADE, Carlos Losada (en el cas dels impostos espanyols), i la del setmanari The Economist (respecte als impostos britànics).

L’argument de Losada i The Economist és el mateix: d’alguna manera s’ha de tapar l’endeutament i el dèficit pressupostari que arrosseguen la majoria de països (a Espanya, el dèficit, ja arriba a un preocupant 5,7%... ¿algú recorda allò del Pacte d’Estabilitat?). A més, tant Espanya com el Regne Unit comparteixen un problema: durant els últims anys han tingut massa dependència d’un sector concret (l’immobiliari a Espanya, el financer al Regne Unit).

Ara, aquests sectors han esclatat i amb ells han desaparegut una gran quantitat d’ingressos que omplien les arques de l’Estat. Aquests diners ja no tornaran. I d’alguna manera s’ha de tapar aquest forat.

Potser sí que s’han de pujar els impostos. Però abans de pagar-los, em cagaré ens els capullos que ens governen. Que teniem una dependència excessiva del sector immobiliari ho veia tothom, des de Zapatero i Aznar fins a Rato, Solbes i el putu Rompetechos. Però ningú va fer res per a evitar-ho.