Madrid Dosmilnunca

Madrid ho té fotut per a organitzar algun dia els Jocs Olímpics. Després de la “decepció” (ehem) de la candidatura de Madrid 2016, hi ha tres coses que la perjudiquen de cara al futur:

1) La competència europea per als JJOO de 2020 serà molt dura. Madrid era l’única ciutat del Vell Continent que s’havia presentat als jocs de 2016. Era una aposta arriscada. Molts països donaven per fet que la famosa rotació entre continents es una llei no escrita que sempre s’acaba complint (i així s’ha demostrat), de manera que ja ni es van presentar. Però al 2020 hi haurà bufetades entre les capitals europees (es parla un altre cop de París, l’eterna candidata).

2) El cansament que produeixen dues derrotes consecutives. Suposo que aquí no es discutiran els diners que s’han tirat a la brossa (les campanyes de Madrid 2012 i Madrid 2016 deuen haver costat un pastizal), però el cop moral no el nega ningú. No sé si Gallardón (que suposo que seguirà sent alcalde perquè es presentarà a les properes eleccions municipals) té ganes de tornar-se a exposar a una possible derrota.

3) Molt important: el mal perdre de Madrid. Des de diaris com El Mundo o Marca s’ha acusat al COI de “pucherazo” i al seu president, Jacques Rogge, d’haver dirigit la votació. No nego que això sigui cert, però com bé ha dit un membre del COI: “Esto no es el festival de Eurovisión, y si pensaban que por poner unos videos muy bien hechos y leer unos discursos muy emotivos es suficiente, están completamente equivocados”. La millor manera de no organitzar mai uns JJOO és posar-te aquesta gent en contra. I sembla que al COI estan molt emprenyats amb la reacció madrilenya.

La veritat és que, analitzat objectivament, tot feia preveure que els Jocs es farien a Rio. A Europa s’han organitzat més de trenta JJOO, mentre que a Sudamèrica cap. A més, els Jocs de 2012 ja es fan al Vell Continent. I el Brasil és un mercat de 200 milions de persones encara a mig explotar, un caramel molt atractiu per als patrocinadors.

Abans de la votació final, segons desvetllava el twitter que feien dos redactors d’El Mundo, les apostes donaven guanyador a Rio en un 90%. I de fet, Juan Antonio Samaranch ja sabia què passaria.

En fi, que algú havia venut fum i, per això, ara la gent s’emprenya.