Xercavins

Les institucions s’omplen la boca parlant de la recuperació econòmica. Veuen brots verds a tot arreu. Suposo que fan la seva feina. L’economia té un punt important de psicologia (tant en èpoques d’eufòria com de depressió) i, per tant, el seu missatge ha de ser optimista.

El problema és que, des de la meva ignorància, jo encara no he trobat motius per a ser optimista. Potser en països on el PIB ha començat a créixer sí que poden mirar el futur amb il•lusió. ¿Però Espanya? ¿Un país amb l’atur desbocat, un país que acaba de perdre una de les seves dues potes de creixement (la construcció) i que no sap com reemplaçar-la? Clar que algun dia sortirem de la crisi. Evidentment. Algun dia. Però com en sortirem? Si m’hagués de jugar diners, apostaria que Espanya es convertirà en el gran balneari d’Europa, un lloc on els iaios de tot el continent vindran a jubilar-se.

En fi, encara que m’hi esforci, em costa ser optimista. I aleshores els intents dels Governs per a potenciar l’optimisme em semblen grotescos.

Per això, enmig d’estadístiques i declaracions que no saps si creure, les paraules de Josep Maria Xercavins em van semblar refrescants. Xercavins, ex director de Banesto a Catalunya en l’època de Mario Conde (glups), és actualment conseller delegat del grup Metropolis (dedicat a la inversió immobiliària). No conec bé el personatge, però pel que vaig veure té el do de parlar clar, cosa que jo sempre agraeixo, i més si és en un tema sobre el qual ningú es mulla.

En una conferència del passat dilluns, Xercavins va dir coses interessants. Per exemple: que ara no toca comprar pis. Un petit resum del que va explicar:

— A Espanya hi ha 1,8 milions de pisos acabats, amb les claus al pany de la porta, esperant a que els compri algú.
— Abans de la crisi, hi havia demanda de 800.000 vivendes l’any; actualment, la demanda és d’una quarta part: 218.000 vivendes.
— Per tot això, a Espanya l’estoc de pisos no s’absorbirà fins d’aquí 7 o 8 anys.
— Actualment, tothom menteix sobre els preus dels pisos. Els organismes oficials reconeixen una baixada d’entre el 8% i el 18%. La realitat és que els preus han caigut un 30%. I això en el cas de Barcelona i Madrid. Una casa a una platja d’Alacant no val res.
Els preus, a més, no han tocat fons. Fins d’aquí a cinc anys la cosa no millorarà.
— Per tant, ara no toca comprar pis. I qui necessiti comprar-ne, que apreti molt el preu.
— El problema bàsic és que a Espanya necessites invertir el teu salari sencer de 7 anys per a comprar-te un pis (pràcticament igual que abans de la crisi). Al Regne Unit o els Estats Units, només et calen 4 anys de salari.
— La nostra crisi tindrà forma de ‘L’. És a dir: hem caigut en picat i ara passarem cinc anys amb creixements mínims.

Tindrà raó o no, però almenys va posar els punts sobre les is.

4 comentaris:

elgatodebalmes ha dit...

Viniendo de alguien asi... no se si fiarme mucho, no? No tendrá algun interés oculto? Ellos son promotores y quizá les interese tirar los precios hacia abajo no? Si que es cierto que parece que los bancos se esten guardando los pisos...

Pescador de Perles ha dit...

Bueno, dicho esto, él anunció que había comprado un edificio en Madrid, pero que casi todas las inversiones que hace actualmente son en otros sitios (Frankfurt y Londres, principalmente)

UN BUZO EN EL ASFALTO ha dit...

Yo creo que tiene parte de razón, aunque hay que tener en cuenta que las comparaciones con otros países no son muy fiables. Para empezar, los salarios de la gente son muy superiores a los españoles y Barcelona por mucho que quiere no va a crecer más... Con lo que toca pagar si queremos vivir en medio del barullo

Toni Muñoz ha dit...

A mi el que més em sorprèn és que confiem i seguim escoltant a la mateixa gent que no va ser capaç de preveure la magnitut de la crisi. Ningú sabia que això que venia era tan heavy i a sobre ara sense cap tipus de vergonya, continuen fent previsions. Com si la seva legitimitat no hagi quedat tocada després d'haver fotut la pota fins al fons. En fi, ni em crec les classes de moralitat i crides a l'optimisme dels polítics ni tampoc les previsons d'uns economistes deslegitimats per la magnitut de la tragèdia.